Ara que un Borbó ha decidit fer un «parèntesi» expliquem breument la història d’un espluguenc que junt amb altres joves catalans van intentar posar no un parèntesi sinó més aviat un punt i final a un altre Borbó, avi de l’anterior.
DEOGRÀCIES CIVIT
Nascut a L’Espluga Calba l’any 1900, era fill de Cal Seller (més tard Ca la Mercè del Pastor), al carrer Major. Els seus pares el van enviar a estudiar a Montblanc i allà va començar a tallar peces d’alabastre de La Sarral amb molta habilitat. Gent de Barcelona el va ajudar i va anar a estudiar a l’Escola de La Llotja. Molt aviat es va obrir camí al món de l’escultura, especialment fent retrats. Al Palau de la Generalitat es conserva un retrat d’en Macià fet per ell.
La seva militància política el va portar a formar part de l’escamot Bandera Negra, grup d’acció d’Estat Català. L’any 1926 aquest grup va planejar acabar amb Alfons XIII posant una bomba al túnel per on havia de passar el tren real, fets coneguts com el complot del Garraf, però per la traïció d’un dels membres van ser detinguts en baixar del tren a l’estació del Garraf quan anaven a preparar l’acció. Van ser condemnats per aquests fets a dotze anys de presó 10 membres de Bandera Negra, entre ells en Deogràcies Civit. Sortiren en llibertat per una amnistia el 1930. Un fet curiós relacionat amb això és que un grup de dones activistes va recollir 200.000 firmes per demanar l’amnistia d’aquests presos.
El 1936, durant els primers dies de la Guerra Civil, fou nomenat Conservador dels Museus de Catalunya encarregant-se de la recuperació i salvament del tresor artístic del país amenaçat pels bombardejos i saquejos, a les ordres del conseller de Cultura Ventura Gassol i del director dels Museus de Catalunya, Joaquim Folch i Torres. Va seleccionar, custodiar i traslladar les obres més importants dels segles X al XV per a ser exposades el 1937 a París.
El 1939, a la fi de la Guerra Civil, s’exilià a França i després a Mèxic, on es dedicà a la venda de xocolata i participà en les activitats de l’Orfeó Català de Mèxic i la Conferència Nacional Catalana de 1953. Va morir a Mèxic l’any 1990.
ALFONS XIII
Alfons XIII va protagonitzar l’agitada vida política d’Espanya al primer terç del segle XX. Va ser responsable del reclutament forçós d’homes per anar al Marroc a defensar les mines del Rif. Els principals accionistes de les mines eren el mateix Rei, el Conde de Romanones, president del Consell de Ministres, la família Güell i el Marqués de Comillas. Aquests reclutaments de joves, molts d’ells casats, deixava les seves famílies condemnades a la fam, mentre que els fills dels rics es deslliuraven d’anar-hi si pagaven 1.500 pessetes. Aquesta injustícia va ser la causant de la Setmana Tràgica de Barcelona.
El cinisme d’aquest senyor no tenia límits. Després del desastre d’Annual on van morir més d’onze mil soldats, molts altres van ser fets presoners i es va demanar rescat per ells. El Rei es va negar a pagar dient una frase per la història: «Que cara se vende la carne de gallina!».
Alfons XIII també va acabar fugint d’Espanya el 1931, dedicant-se a viure com un rei per Europa gaudint de la pasta que tenia a Suïssa. La història es repeteix.