(Per Rosa M. Anglès)
Avui que fa uns dies que ens ha deixat el Josep Poca Gaya, tinc al davant L’Espluga Calba. Cent anys en imatges. Si recopilant fotografies de tots, va fer un homenatge al poble que l’havia vist néixer, em sembla just que recol·lectant unes quantes paraules, des de la mateixa vila, n’hi donem les gràcies.
Onomàstica de l’Espluga Calba és el títol de la meva tesi doctoral, defensada a la Universitat de Barcelona el 20 de desembre de l’any passat. Va ser el final d’una tasca de llarga durada. Feia uns quinze anys aproximadament que havia començat a recollir noms sobre les persones i els llocs del municipi. El camí va ser tortuós, per diverses raons, i la feina semblava que no acabava mai. En algun punt del trajecte vaig contactar amb el Josep Poca i amb el seu germà David, i també amb els seus dos nebots, el Francesc i el Ramon Rebordosa. I va ser una sort, perquè tots quatre em van ajudar en el que van poder. Vaig rebre en tot moment la seva col·laboració.
Del David recordo que passava per la seva oficina, a Bellpuig, venint de Mataró cap a l’Espluga Calba; m’hi aturava, xerràvem una estona, sobre la situació del país i sobre la importància de la cultura, i em passava articles que tenia sobre fets o personatges de l’Espluga Calba. Quan me’ls havia llegit, els hi tornava i me’n passava més; després, les llindes de les cases de la vila. Havia fotografiat totes les llindes de pedra amb inscripcions i me les feia arribar en un llapis de memòria.
Del Josep puc dir que l’arxiu des del qual escric aquestes paraules és dins d’una carpeta que s’anomena Poca. Dins hi ha d’altres subcarpetes: Antoni Queralt, Conversa amb J M i A Anglès, Creu Grossa, Deogràcies Civit, Fotos, Guerra Civil, Ignasi Poca Gaia, L’Iris, Orquestres, Baptismes, Castell, església… Em va facilitar tota la informació de què disposava, textual o bé gràfica. El vaig advertir que el meu treball no era d’història, sinó de lingüística, i que potser tot aquell material només em seria útil parcialment; però li ho vaig agrair, m’ho vaig mirar i ho vaig fer servir. El fet que s’interessés d’una manera tan efectiva pel que jo feia va ser com una empenta per a no defallir. Em va encomanar la seva actitud de compromís amb la nostra història i amb el territori. Segons ell, era un treball que valia la pena acabar. També em va avisar que un estudi d’aquesta mena no és que sigui precisament un best seller, i que, per tant, seria difícil que algú el publiqués. En fi, ningú havia dit que seria fàcil!
El dia de la defensa de la tesi va ser-hi. Van venir ell i la M. Àngela. Naturalment, vaig estar-ne doblement agraïda. Va fer fotos dels poquets que m’acompanyaven i me les va enviar.
Per la meva part, puc dir que he intentat seguir el que publicava, si més no, d’un temps ençà: les memòries, en què explica què va tenir sempre de capellà i a quines exigències de l’estament clerical no es va voler doblegar mai, o amb quines intencions va passar a formar part de la vida política del país, i amb quins personatges va tenir més o menys afinitats; el llibre sobre Joan Pons i Garlandí, que il·lustra les tensions entre republicans i faistes: un cop més, les baralles dins d’un mateix bàndol, que no fan bé a ningú; també els estudis sobre el patriota català i escultor Deogràcies Civit o sobre la Guerra Civil i la postguerra a l’Espluga Calba.
Només voldria afegir uns versos que he escrit, a tall de resum:
Rost el camí, vaig buscant quan s’aplana,
aquí i allà, un esbarzer desvagat,
sense voler, veig que m’ha esgarrapat;
tiro endavant faci fred o solana.
En l’horitzó cerco un punt amagat,
sento que em venç l’ensopida desgana,
m’haig d’espolsar la tebior i la galvana,
llagues als peus m’hi han fet un forat.
De tant en tant una veu m’és amiga,
surt d’entremig de boscatge i feram,
i em trobo algú pel mateix viarany.
Sort que m’ha vist, m’acompanya en un tram:
és com si en sec em minvés la fatiga,
com si per fi ja brotés algun tany.
ROSA M. ANGLÈS
